A la de treinta

Se reía de mí cuando le contaba que podía describir la felicidad en treinta palabras y treinta segundos. Se reía de mí y justo su risa lo describía todo.

Última página

Poco antes de acabar el libro ya se ha desvelado el misterio, pero me enfado al girar la última página y encontrarla en blanco. Dudando, vuelvo atrás para releer las últimas líneas y me aseguro de que ha quedado una frase a medias. Así, paso un buen rato con la boca abierta pensando en qué coño ha podido pasar, hasta que descubro un “cielo” atrapado en el gancho del nueve y entonces me miro las manos donde descubro las palabras que han ido cayendo del libro.
Al acercarme una mano a la cara ignoro las figuritas negras que caen al suelo y entrecerrando los ojos creo distinguir playas y calabozos.
Seguro de mí mismo, sacudo las manos sobre la página en blanco y las reorganizo a voluntad hasta que, satisfecho, consigo poder leer la última página.

Quizá no sepa mucho, pero seguro que así como lo he dejado es mejor.

La cadira enamorada

S'estava allà quieta, com esperant quelcom que no sabia què era ni si havia de passar en breu. S'esperava. Havia sentit com el petit Nico havia anat parant la taula amb molta cura.

Amb les dificultats habituals d'una cadira, el va anar resseguint a mesura que buidava la taula de trastos i va sentir com l'apartava deixant-la encarada a Ella. Una cadira no pot veure per sí mateixa, però sentia que estava allà davant, a l'altra banda de la taula. Mai no hauria pensat que pogués enamorar-se d'una altra cadira, però si la vida dels humans ja és complicada, la de les cadires ho és més, pensava ella. Els humans tenen un munt de sentits més dels que ella en té que els hi faciliten les coses. Ella no tenia res a banda d'alguns trucs i un pla.

Va continuar seguint els quefers del petit Nico mentre s'escollia quines estovalles posaria, si les grogues o les blaves. Es va decantar per les blaves. No eren les seves favorites però al cap i a la fi era la taula la que hauria de carregar amb aquest color, així que no l'importava gaire. Va perdre el Nico una estona llarga i el va veure reaparèixer carregat amb els plats i, de seguit, en una ràpida carrereta a la cuina, amb dos copes de vi i una ampolla.
Curiós, va pensar, dos copes. I vi! És un nen! El seu germà gran feia un parell de dies que havia marxat de viatge i el Nico s'estava a estones sol ("com que ja era gran podia cuidar-se sol!!", li havia dit al Carles) i a estones amb la veïna del pis de sobre que venia a netejar i fer-li un cop de mà. Qui seria, doncs, l'acompanyant misteriós?

Espera! Espera! Dos copes! El seu pla podria posar-se en marxa de seguida! Quin neguit li va entrar de sobte! Quan el Carles, el germà del Nico s'estava a casa i portava algú, va descobrir que podia fer servir els ulls i les orelles de qui seia en ella per mirar i escoltar. Les cadires no tenen ulls però poden veure, i ser vistes, per mitjà dels ulls dels humans. Així era com veuria la seva estimada! Quins nervis!

Va sentir el Nico córrer cap a la porta. Finalment. Qui era? Qui era? La Clara! Va somriure. Estava a punt de veure el seu amor i no podia trobar ningú millor que aquells dos nens de mirada cristal·lina a punt de fer una trapalleria bevent el vi dels adults...